sábado, 4 de febrero de 2023

SUCEDIÓ HACE 50 AÑOS (Febrero 1973)

 Caja de Alhama

Conferencia de Camilo J. Cela en el 70 Aniversario de su fundación (2, 4, 5, 6). 

Caja de Crevillente

Homenaje a los ancianos en Callosa de Segura (9). 

Caja de Monserrate

Recibe la medalla de Empresa Modelo de la Seguridad Social (17, 28). 

Caja de Novelda

Simposio sobre abonado de tierras en Novelda (1). Cine-forum en Elda (15).    

 Caja Provincial

Cede un solar en Babel para escuelas al Ayuntamiento de Alicante (1). Concierto de música antigua en Jijona (2). Conferencia de Mercedes Saenz en el Círculo Medina (2). Primera piedra del conjunto de viviendas “Bernardo Pérez Sales” en Alicante (3,4).  Exposición “Arte-Altea” (6). Duperieux expone en Benidorm (7). Alumnos de la Escuela de Turismo visitan Información (7). Peñarreal expone en Benidorm (8). Recital de Miguel Herraiz en el Círculo Medina (9, 10). Galindo expone en Alicante 20, 21). Salvatierra expone en Altea (17, 23). José Gassent expone en Benidorm (24, 25). Sánchez López expone en Alicante (28). Conferencia del Padre Loring en el Club Infantil (25, 28). 

Caja del Sureste

Jornadas culturales en Santa Pola (1). Conferencia del Dr. Rivera en Santa Pola (2). Convoca premios de Ciencias y Letras (3). Simultáneas de ajedrez en Murcia (3, 8). Inaugura edificio de viviendas y oficina en Fuente Álamo y dona una ambulancia al Ayuntamiento (4). CALPISA homenaje a  Ramos Carratalá (7). Recital de Venancio Velasco en Elda (7, 15), Alicante (11, 14) y Murcia (16). Ciclo de cine en la Peña Madridista (7, 8, 9, 11). Acuerdo con el Ayuntamiento de Elche sobre el Hort del Xocolater (10). Concierto del Quinteto Koan en Alicante (13). Curso de Planificación Contable en Alicante (13, 24). Actos culturales en Altea (14). Conferencia de Manuel de Funes en Elda (15, 20). Mesa redonda sobre fútbol en Murcia (15, 17). Colabora con el Certamen de Cine de Murcia ((15). Nuevas disposiciones oficiales sobre créditos (16). Jornadas culturales en Caravaca (18). Recital del cuarteto Elysee en Murcia (19, 21), Benidorm (20)  y Cartagena (22). Concierto de Achille y Byron en Alicante (20).Exposición fotográfica en la Peña Madridista (21). Recital de Rosa Calvo en Elda (23) y Benidorm (28). Ajedrez en Santa Pola (24). El equipo de fútbol de empleados campeón del grupo VI entre Cajas (24). Convoca el Concurso de Cuentos Gabriel Miró (24). El Ayuntamiento de Murcia le adquiere los terrenos de la FICA (25). Recital de Mª Fuencisla Marín en Murcia (26). El Orfeón Alicante actúa en Muchamiel (27). Concierto de la Rondalla de Ciegos en Murcia (28). 

 

miércoles, 1 de febrero de 2023

BREU APROXIMACIÓ A LA HISTÒRIA DE SANTA POLA

Reproducimos la versión original, en valenciano, del artículo publicado en castellano en nuestro Boletín Jubicam del presente mes de febrero.

   Podem assegurar l'existència de població per aquests indrets des de fa 40.000 anys arran de la descoberta de ferramentes del Paleolític a la franja costanera del cap de Santa Pola. Presència humana que continuà en la mateixa zona en l'època del Neolític segons les troballes a la cova dels Frares.

 Les excavacions arqueològiques realitzades a la zona de Picola ens confirmen la presència dels ibers. La troballa d'una fortalesa i de divers material corroboren la importància d’aquest poblat en aquella època. També tenim notícies d'una població romana, el Portus Illicitanus, per on passava tot el comerç marítim que produïa la colònia immune il·licitana. La documentació bibliogràfica i les importants troballes arqueològiques testimonien l'època d'esplendor que va viure aquesta zona durant el període de l'Imperi romà.

 Aquesta població sembla que subsistí a la caiguda de l'Imperi. L’aparició d’un plat amb un crismó ens justifica que ens trobem davant d’una població paleocristiana. I és en aquest nou període segurament quan apareix el topònim Santa Pola a partir d'una llegenda segons la qual l'apòstol sant Pau predicà per aquestes terres de la Mediterrània occidental. 

Uns segles després, és l’onomàstica la font que ens confirma la presència dels àrabs. Per una banda, el cap passa a denominar-se al-Nadur, 'el mirador'; d’altra banda, el geògraf de finals del segle XII Mahomad-Ben-Abdebrhaman, natural del lloc, era conegut com l'Aljibi, és a dir, ‘el de l'Aljub’.

 L’hegemonia cristiana torna el 1265 amb l'arribada de Jaume I. Tot i la conquesta i la repoblació majoritàriament catalana realitzada per aquest rei, políticament, però, aquestes terres seguien pertanyent a la Corona castellana d’acord amb el tractat d’Almirra de 1244. No serà per tant fins el 1304 amb Jaume II, i amb el tractat de Torroella primer i el tractat d’Elx de 1305 després, quan s’integren definitivament a la corona aragonesa i al regne de València. 

Si a partir de la conquesta cristiana, aquesta comarca és de possessió de reialenc, diversos fets històrics faran que esdevinga de senyoriu. L’infant Martí vengué aquestes terres a Barcelona el 1391 i, un segle després, el 1470, la reina Isabel la Catòlica les regalà a Gutierre de Cárdenas com a recompensa per les gestions realitzades en al casament dels rei d’Aragó i de Castella. D'aquesta manera al llarg de gairebé tres segles aquestes terres formaran part del patrimoni del marqués d’Elx, del duc de Maqueda, del duc d'Arcos i, finalment, del comte d'Altamira. 

 Durant l’època medieval hi ha diversos intents per establir-hi una població permanent, objectiu que no va fructificar. L'establiment de la torre del Cap de l'Aljub el 1338 no va ser suficient per contrarestar el perill que suposava en aquells temps les incursions barbaresques. Aquest inconvenient, però, fou la causa perquè Bernardino de Cárdenas, senyor d’aquestes terres i també virrei de València, omplira, a mitjan segle XVI, la costa del terme municipal —i també de tot el Regne— de torres de guaita, com la Talaiola, les Escaletes, el Tamarit i el Pinet, i, a més, manara bastir el castell de Santa Pola el 1557, una construcció renaixentista que funcionava com una petita població medieval amb una ermita, forn, etc. i amb població militar. Al voltant d’aquest edifici es constituirà el nucli urbà del que és actualment la població de Santa Pola.

 Si bé durant els segles XVI i XVII els pocs habitants vivien en l’interior del castell, no serà fins a mitjan segle XVIII quan apareix ja una població a extramurs, poblat que passarà a denominar-se el Lloc Nou de Santa Pola, gràcies a la protecció que oferia el castell i la pràctica desaparició del perill barbaresc. Possiblement aquests nous repobladors provenien d’Elx, il·licitans que fugien de les nombroses revoltes i de l’estat de penúria en què vivia bona part dels habitants de la veïna ciutat com a conseqüència dels impostos que gravava el marqués d’Elx. Molt probablement eren veïns del raval de Sant Joan que podien aconseguir de franc la barrella dels Saladars per a fer sabó, la caça de la serra de Santa Pola o pescar tant a l'albufera d'Elx com també a la mar. 

 El 1784 el marqués d'Astorga entrega el castell al patrimoni reial, ja que econòmicament no podia mantenir ni les reparacions que necessitava l’edifici ni tampoc podia sufragar el sou dels soldats. Un segle més tard, quan la fortalesa es volia declarar en ruïnes i ja no exercia cap activitat militar, l’Ajuntament compra a la reina Isabel II aquest edifici per a instal·lar-hi les oficines municipals i altres dependències. 

El Lloc Nou de Santa Pola formava part del terme municipal d’Elx, i era considerat una partida rural més. Però a finals del segle XVIII un conflicte eclesiàstic entre el retor de l’ermita del Castell i l’església de Santa Maria d’Elx, de qui depenia, provocarà l’inici del procés per a assolir l’autonomia municipal. Així, entre finals del segle XVIII i la primera meitat del XX, els santapolers s'enfrontaren a un dels reptes més durs de la seua història: aconseguir independència municipal i terme propi. En iniciar-se el segle XIX, l’aprovació de la Constitució de la Pepa de 1812 va permetre que Santa Pola gaudira d’autonomia, tot i que aquesta situació va perdurar mentre la Magna llei va tenir vigència. No fou fins el 1848 que van aconseguir independència administrativa, un ajuntament que governava només en el que era el nucli urbà, ja que encara no disposava de terme municipal. Enmig d'aquelles negociacions els santapolers aconseguiren que Alfons XII declarara Santa Pola com a vila durant la visita que realitzà aquest monarca el 1877. Fou després de la Guerra d'Espanya, concretament el 1946, quan l'administració posà punt i final al conflicte i senyalà terme municipal, després de vèncer no poques reticències per part d’Elx. 

Dos fets socials marcaran la configuració de la nova Santa Pola. Per una banda, el canvi de paradigma econòmic, un canvi que ha suposat passar del sector primari al terciari. Així, fins a la dècada 70 del segle passat l’economia local es basava majoritàriament en la pesca. Cal recordar que el port santapoler era ja aleshores el de major flota pesquera de la Mediterrània i el segon de tot l’estat, però hui en dia aquest sector és només testimonial i ha estat reemplaçat pel turístic. Per una altra banda, s’ha produït un augment demogràfic espectacular. Si en 1970 la població s’aproximava als 10.000 habitants, en l’actualitat se superen els 30.000, tot i que la xifra real és encara major si comptem amb els no empadronats, gran part dels quals se situen al Gran Alacant, zona residencial situada a 5 km del nucli urbà.

Antoni Mas i Miralles (Professor de la Universitat d’Alacant i director de l’IIFV-UA)

martes, 31 de enero de 2023

EL HABLA MURCIANA - VEGA ALTA

 Continuando con la serie de publicaciones referidas al habla murciana, ofrecemos este nuevo capítulo

Vega Alta

La Vega Alta del Segura es una rica extensión de huertas, configuradas a partir de un sistema de azudes que alimenta las acequias para irrigar el terreno; desde la represa de Ojós (del árabe Hûsûs: ¨los huertos¨), sale por su margen derecho el canal de Ojós-Villanueva y el de Ulea por el izquierdo hasta llegar a Archena, aportando agua a las tierras de la zona.

El tramo fluvial que discurre entre el sur del Altiplano y el norte del Valle de Ricote tiene más de 140 kilómetros de longitud e incluye los municipios de Cieza (Siyâsa), Abarán (Fauarán) y Blanca (Negra). En la cabecera de la Vega, la confluencia de los ríos Quipar y Segura da origen al Cañón de Almadenes, una espectacular garganta que parte en dos el gran macizo de mármol rojo que puede apreciarse en la imagen siguiente:


Cañón de Almadenes

Al final de la angostura se encuentra el Gorgotón, una fuente que nace en el lecho fluvial por la descarga subterránea del acuífero Sinclinal de Calasparra. Del manantial brota a borbotones un agua sulfurosa que resulta amarga al paladar; los árabes lo llamaron Ain Xaitan u Ojo de Satanás, describiéndolo así porque cuando las aguas se enturbian aparece una mancha negruzca en el fondo del río.

El Licenciado Cascales indica que al valle se entra por el desfiladero de la Fuente Negra. En la zona se encuentra Blanca, localidad nombrada antiguamente Negra; según el profesor Yelo Templado esta denominación podría derivar de las voces nigra: “junto al río”, o niegra: “la del río”. Pero existe también otra hipótesis, seguramente más plausible, recogida por el historiador Govert Westerveld en su obra De Negra a Blanca; según ésta, en época islámica los musulmanes construyeron una estructura fortificada sobre la Peña Negra, llamada así por el tono negruzco de su roca volcánica.

Tras la conquista del valle de Ricote en 1285, el rey de Castilla don Sancho IV donó a la Orden de Uclés toda la comarca y los santiaguistas establecieron como base de su encomienda el Castillo de los Peñascales, alzado sobre el antiguo hisn de Riqūt. Los monjes guerreros no debieron considerar muy adecuada la connotación fúnebre de Negra, así que tornaron el nombre  del pueblo por su antónimo; otra posible explicación es que el cambio se hiciera en honor a doña Blanca de Borbón, reina consorte de Castilla que fuera abandonada por el rey Pedro I y defendida por don Fadrique, Maestre de la Orden. Sobre este episodio Westerveld, Cronista de Blanca, recoge un mordaz romance de la época:

Entre las gentes se dice,

mas no por cosa sabida,

que la Reyna Doña Blanca,

del Maestre está parida

 

Entre los asentamientos islámicos del histórico valle morisco se encuentra la población referida por fuentes árabes con el nombre de Siyâsa, situada estratégicamente en el Cerro del Castillo. Tras ser sofocada la sublevación mudéjar de 1264 por las tropas cristianas, el enclave sería paulatinamente abandonado por los musulmanes; posteriormente, los nuevos pobladores se instalarían en la margen izquierda del rio Segura, en el lugar donde está emplazada hoy Cieza.

Las formas de expresión de la comarca se hallan actualmente diluidas con el castellano normalizado, pero aún mantienen una relativa persistencia en la huerta ciezana, que se distingue por su entonación característica; aunque representa la variedad dialectal de la Vega Alta, el habla local tiene un acento distinto al de las poblaciones próximas. En El habla abaranera y su entorno en el conjunto de hablas murcianas, José Gil Olcina comenta sus diferencias dialectales:

93holinaSiyasa

Cieza: Tendencia a la abertura exagerada de las vocales. Alargamiento de las mismas. Iniciación de la curva melódica en un punto más elevado que el resto de los pueblos; ejemplos difícilmente imitables con textos, serían: Chiiitoo, Bartooloo…

 

Abarán: Contrario a Cieza, cerrazón en vocales y timbre sordo. Más apocope que el resto de los pueblos y excesivo énfasis en las terminaciones agudas, sobre todo en –ón; articulación poco matizada, tono de voz elevadísimo.

 

Blanca: La característica esencial de la localidad es en el plano melódico, construyendo las frases en sentido interrogativo; también cierta aspiración en la v/b y asimilación de sonido cercano a la f, así como cambio de r por l (correl, jugal).

 

Ricote: Es el habla posiblemente más cercana a las antiguas formas, ya del dialecto mozárabe, ya de la influencia árabe. Aspiración de la v/b más fuerte que en Blanca (Forrego por borrego), palatalización excesiva de la ch, aproximándola a y (muyayo, por muchacho) y uso de mayores vulgarismos que en los otros pueblos.