Podem assegurar l'existència de població per aquests indrets des de fa 40.000 anys arran de la descoberta de ferramentes del Paleolític a la franja costanera del cap de Santa Pola. Presència humana que continuà en la mateixa zona en l'època del Neolític segons les troballes a la cova dels Frares.
Les excavacions arqueològiques realitzades a la zona de Picola ens confirmen la presència dels ibers. La troballa d'una fortalesa i de divers material corroboren la importància d’aquest poblat en aquella època. També tenim notícies d'una població romana, el Portus Illicitanus, per on passava tot el comerç marítim que produïa la colònia immune il·licitana. La documentació bibliogràfica i les importants troballes arqueològiques testimonien l'època d'esplendor que va viure aquesta zona durant el període de l'Imperi romà.
Aquesta població sembla que subsistí a la caiguda de l'Imperi. L’aparició d’un plat amb un crismó ens justifica que ens trobem davant d’una població paleocristiana. I és en aquest nou període segurament quan apareix el topònim Santa Pola a partir d'una llegenda segons la qual l'apòstol sant Pau predicà per aquestes terres de la Mediterrània occidental.
Uns segles després, és l’onomàstica la font que ens confirma la presència dels àrabs. Per una banda, el cap passa a denominar-se al-Nadur, 'el mirador'; d’altra banda, el geògraf de finals del segle XII Mahomad-Ben-Abdebrhaman, natural del lloc, era conegut com l'Aljibi, és a dir, ‘el de l'Aljub’.
L’hegemonia cristiana torna el 1265 amb l'arribada de Jaume I. Tot i la conquesta i la repoblació majoritàriament catalana realitzada per aquest rei, políticament, però, aquestes terres seguien pertanyent a la Corona castellana d’acord amb el tractat d’Almirra de 1244. No serà per tant fins el 1304 amb Jaume II, i amb el tractat de Torroella primer i el tractat d’Elx de 1305 després, quan s’integren definitivament a la corona aragonesa i al regne de València.
Si a partir de la conquesta cristiana, aquesta comarca és de possessió de reialenc, diversos fets històrics faran que esdevinga de senyoriu. L’infant Martí vengué aquestes terres a Barcelona el 1391 i, un segle després, el 1470, la reina Isabel la Catòlica les regalà a Gutierre de Cárdenas com a recompensa per les gestions realitzades en al casament dels rei d’Aragó i de Castella. D'aquesta manera al llarg de gairebé tres segles aquestes terres formaran part del patrimoni del marqués d’Elx, del duc de Maqueda, del duc d'Arcos i, finalment, del comte d'Altamira.
Durant l’època medieval hi ha diversos intents per establir-hi una població permanent, objectiu que no va fructificar. L'establiment de la torre del Cap de l'Aljub el 1338 no va ser suficient per contrarestar el perill que suposava en aquells temps les incursions barbaresques. Aquest inconvenient, però, fou la causa perquè Bernardino de Cárdenas, senyor d’aquestes terres i també virrei de València, omplira, a mitjan segle XVI, la costa del terme municipal —i també de tot el Regne— de torres de guaita, com la Talaiola, les Escaletes, el Tamarit i el Pinet, i, a més, manara bastir el castell de Santa Pola el 1557, una construcció renaixentista que funcionava com una petita població medieval amb una ermita, forn, etc. i amb població militar. Al voltant d’aquest edifici es constituirà el nucli urbà del que és actualment la població de Santa Pola.
Si bé durant els segles XVI i XVII els pocs habitants vivien en l’interior del castell, no serà fins a mitjan segle XVIII quan apareix ja una població a extramurs, poblat que passarà a denominar-se el Lloc Nou de Santa Pola, gràcies a la protecció que oferia el castell i la pràctica desaparició del perill barbaresc. Possiblement aquests nous repobladors provenien d’Elx, il·licitans que fugien de les nombroses revoltes i de l’estat de penúria en què vivia bona part dels habitants de la veïna ciutat com a conseqüència dels impostos que gravava el marqués d’Elx. Molt probablement eren veïns del raval de Sant Joan que podien aconseguir de franc la barrella dels Saladars per a fer sabó, la caça de la serra de Santa Pola o pescar tant a l'albufera d'Elx com també a la mar.
El 1784 el marqués d'Astorga entrega el castell al patrimoni reial, ja que econòmicament no podia mantenir ni les reparacions que necessitava l’edifici ni tampoc podia sufragar el sou dels soldats. Un segle més tard, quan la fortalesa es volia declarar en ruïnes i ja no exercia cap activitat militar, l’Ajuntament compra a la reina Isabel II aquest edifici per a instal·lar-hi les oficines municipals i altres dependències.
El Lloc Nou de Santa Pola formava part del terme municipal d’Elx, i era considerat una partida rural més. Però a finals del segle XVIII un conflicte eclesiàstic entre el retor de l’ermita del Castell i l’església de Santa Maria d’Elx, de qui depenia, provocarà l’inici del procés per a assolir l’autonomia municipal. Així, entre finals del segle XVIII i la primera meitat del XX, els santapolers s'enfrontaren a un dels reptes més durs de la seua història: aconseguir independència municipal i terme propi. En iniciar-se el segle XIX, l’aprovació de la Constitució de la Pepa de 1812 va permetre que Santa Pola gaudira d’autonomia, tot i que aquesta situació va perdurar mentre la Magna llei va tenir vigència. No fou fins el 1848 que van aconseguir independència administrativa, un ajuntament que governava només en el que era el nucli urbà, ja que encara no disposava de terme municipal. Enmig d'aquelles negociacions els santapolers aconseguiren que Alfons XII declarara Santa Pola com a vila durant la visita que realitzà aquest monarca el 1877. Fou després de la Guerra d'Espanya, concretament el 1946, quan l'administració posà punt i final al conflicte i senyalà terme municipal, després de vèncer no poques reticències per part d’Elx.
Dos fets socials marcaran la configuració de la nova Santa Pola. Per una banda, el canvi de paradigma econòmic, un canvi que ha suposat passar del sector primari al terciari. Així, fins a la dècada 70 del segle passat l’economia local es basava majoritàriament en la pesca. Cal recordar que el port santapoler era ja aleshores el de major flota pesquera de la Mediterrània i el segon de tot l’estat, però hui en dia aquest sector és només testimonial i ha estat reemplaçat pel turístic. Per una altra banda, s’ha produït un augment demogràfic espectacular. Si en 1970 la població s’aproximava als 10.000 habitants, en l’actualitat se superen els 30.000, tot i que la xifra real és encara major si comptem amb els no empadronats, gran part dels quals se situen al Gran Alacant, zona residencial situada a 5 km del nucli urbà.
Antoni Mas i Miralles (Professor de la Universitat d’Alacant i director de l’IIFV-UA)
